Marià Manent-"Nou cant a la vinya".(1)
Marià Manent-"Nou cant a la vinya".(1)
Releyendo en esta espléndida mañana de primavera, (Ya era hora de que saliera el sol-llevamos más de 100 litros de agua por metro cuadrado en menos de una semana), un libro de poemas de Marià Manent, un buen poeta catalán y traductor de poesía anglosajona y china., me encuentro con una poesía preciosa, algo larga, eso sí, que lleva por título ";Nou cant a la vinya";-";Nuevo canto a la viña";.
Me llama la atención porque el poema es una sucesión de imágenes del ciclo anual y de la viña, emparentándolos con la actividad humana y el propio devenir del hombre a lo largo de su vida.
De hecho, Marià expresa sentimientos inspirados en la contemplación de los viejos viñedos y de la mencionada actividad humana, y que me recuerdan mucho a los mios propios en ciertos momentos.
Es una bonita poesía en catalán, (Traducirla no tendría sentido), pero como me ha alegrado mucho la mañana, así os transmito:
Re: Marià Manent-"Nou cant a la vinya".(1)
Ver mensaje de Anet";Sigui el meu cant per la vinya fecunda,
que em don la sang, com la sang de les venes,
roja i ardent, car el sol és a dintre
i en cada glop em nodreix de la posta
i de la llum violent del migdia
canicular; i dels vents i de les aigües
del setembre, pesant de la fruita
i purpurenc com la poma.
APRENGUI EL SENY DAVANT TEU, OH MA VINYA!
la paciència i el ritme que et menen,
com en el bell contrapunt d´una dansa,
amb una igual i diversa mesura.
Aprengui el seny el turment de la soca
de cada cep, com un braç de la terra,
que si ens apar moridor cada anyada,
rítmicament treu la nova florida.
Ara em sotjava la nit temorenca
per la finestra on l´estrella reposa,
i el vi sagnant dins el veiri cantava
com el ressó d´una música antiga.
Ara el teu vi jau al cor de la fosca
i en la frescor del celler perfumada,
que té un regust de cançons de verema
dins el silenci pesant de l´octubre.
(Cont)
Re: Marià Manent-"Nou cant a la vinya".(2)
Ver mensaje de Anet";Vénen els dies que l´aire ens fragel.la,
glaçat i fi com la fulla d´un glavi,
i fins la nua blavor fredolica
és tremolant com l´alzina i el núvol.
Vénen els dies que luu sense boira,
amb cada pi, la muntanya precisa;
quan ja no tens ni una mica de pàmpol
i t´amplifica la teva nuesa.
LLavors romans pacien i callada
dessota els vent que esbandeixen la terra
i a poc a poc et van fent una música
perquè més dolç t´acompanyi el capvespre.
Passa la nit de febrer i ets ben viva
en la sarment mutilada i la soca
a la implacable fredor de la lluna,
quan és un gra de raïm cada estrella.
Vinya ancestral, en la meva lloança
alena el flam immortal dels qui foren,
ara que el cos jau a dintre la terra,
com és colgada l´arrel de la vinya.
Dins el record lluminosa perdura
aquella flama que mena els meus passos,
com dels qui foren perdura l´empremta
en els camins i en els ceps de la vinya.
(Cont).
Re: Marià Manent-"Nou cant a la vinya".(3)
Ver mensaje de AnetLa primavera ens abriga d´aromes
més que el sentit l´esperit ens penetra,
i en cada cep la verdor novençana
és vellutada al damunt de l´escorça.
Canto la joia florida i profunda
d´abandonar-se amb un cep a la vora,
mirant el vespre i el blau d´ametista,
sentint ben clar com palpita la terra.
Clara sentint la suau companyia
dels qui cavaren la vinya i curaven
de treure el pàmpol inútil i fondre
l´empelt amb l´alta sarment infecunda.
Sentint al fons de la llum moradenca
el seu trepig vagament, i en la fosca
endevinant el seu cos com un arbre
arran del cep més llunyà de la vinya.
¿Qui dirà el goig de la tarde madura,
quan el raïm és daurat i s´esquerda
la pell del cep i la sang del crepuscle
diríem que és una fruita que esclata?
Fou aquell temps que hi anava l´amiga
fina i suau, en la tarda més lenta;
fou aquell temps que els infants hi jugaven
com una dolça garlanda de joia.
¿Qui dirà el goig de la tarda madura,
quan pels camins on els carros trontollen,
es vessa el most i un olor de VEREMA,
en el polsim de la boira que passa?
Damunt el cup lluu l´ofrena madura,
policromada talment com la posta,
i en els cellers de la fresca penombra
fa una claror la daurada collita.
(De la branca,1918), Marià Manent.